Els Càtars · Montsegur · Occitània

Llenguadoc · Occitània · Albi

Le pont Vieux · El pont vell · El puente viejo

Construit vers 1040, “pour le profit commun de la ville et l’utilité de l’Albigeois”, ce pont à péage favorise la prospérité d’Albi qui devient un carrefour du commerce régional. Il contribue au dévolupement d’un quartier sur la rive droite, appelé faubourg du Bout-du-Pont. Ou de la Madeleine. Du XIVeme au XVIIIeme siècles, il porte sus ses piles dés maisons qui sont démolies après la terrible crue de 1766. Le Moulin du Chapitre qui li jouxte, a joué un rôle économique jusqu’au XIXeme siècle; il a été en partie détruit par cette même crue (voir plaque). Solidament éstabli, le pont résiste victorieusement à tous les caprices du Tarn. Il est grandement élargi vers 1820 avec des arcs en encorbellement et des paraments de brique qui s’adaptent parfaitement au site. La ville a toujours consacré de grandes dépenses à son entretien.

Construido alrededor de 1040 “para el provecho y utilidad de la urbe”, este puente trajo prosperidad a Albí que se convirtió en un nudo del comercio regional. A la orilla derecha nació un barrio llamado arrabal del Bout -du-pont (cabo del puente) o de la Madeleine. Del siglo XIV al XVIII, sus pilares cargaron casas que fueron demolidas tras la gran crecida del Tarn de 1766. Sólidamente construido, el puente ha resistido victoriosamente a las furias del rio. Por su parte, El Molino del Capítulo vecino, aunque destruido en parte por la misma crecida fue utilizado hasta el siglo XIX y ampliado hacia 1820 con arcos en voladizo y paramentos de ladrillo, muy bien adaptados a la obra original.

Albi · Occitània

Blau Pastel · Azul Pastel · Bleu Pastel

L’Albigeois avait la réputation de fournir “le pastel de la plus belle qualité”. Mais passer des feuilles du pastel au bleu tinctorial nécessitait des operations longues et complexes. Les fuilles recueillies par l’agruculteur étaient écrasées dans des moulins et la pulpe obtenue modelée en boules appelées coques ou “cocagnes”, d’où l’expression “Pays de cocagne” synonyme de prosperité.

Une deuxième transformation voyait ces coques écrasées, soumises à une fermaentation surveillée, pour obtenir le pastel “agranat” qui donnait un bleu indélébile. La teinture recueillie représentait cinq por cent du poids initial. Mêlé à d’autres produits, le pastel permettait aussi d’obtenir des couleurs éclatantes, des noirs, des verts, des violets….destinés aux belles étoffes.

Blau Pastel · Azul Pastel · Bleu Pastel

La región Albigense tenía la reputación de suministrar “el pastel de mejor calidad”; pero convertir las hojas de pastel al color azul tintóreo, requería de procesos largos y complejos.. Sus hojas cosechadas por el agricultor, eran molidas en molinos y con la pulpa obtenida se formaban bolas, a las que se denominaban capullos (coque)s o cocagnes, de donde procede la expresión “país de cocagne”, sinónimo en Francia de zona de gran prosperidad. En una segunda etapa, se aplastaban dichos capullos y se los sometía a una fermentación controlada, para obtener el pastel “agranat” que daba un pastel indeleble: la tintura obtenida representaba el 5% del peso inicial de la planta. Mezclado con otros productos, el pastel permitía también obtener colores de gran brillantez: negros verdes y violetas destinados a las telas de mayor precio.

Catedral de Santa Cecília
Projectada des de 1247 s'iniciar probablement la seva construcció en el 1276

Llenguadoc · Occitània · Carcassone

Llenguadoc · Occitània

· Catalunya Nord · Vilafranca de Conflent · El Conflent

Catalunya Nord · Cister · Abadia de Fontfreda · Languedoc - Rosselló

Porta d'accés · Patis


Claustre


Cambres · Dormitoris

Abadia de Fontfreda

Languedoc · Rosselló

Catalunya Nord · Comarca del Rosselló · Castell de Salses

Vistes exteriors


Pati d'armes


Passadissos
Castell situat al nord de la vila de Salses a la comarca del Rosselló, al peu del camí secular que comunica Catalunya amb Occitània al llarg de la costa Mediterrània. Un dels punts claus de l'història de Catalunya. "De Salses a Guardamar i de Fraga a Mahó".

Itàlia · Lazio · Viterbo · Tarquinia · Tombes de túmul

Accés a una tomba de túmul


Tomba de túmul de la Joia
Llegir més...
Descoberta en el 1830 per en Goeroge Dennis, va definir la tomba amb el suggestiu nom de la tomba “de la joia i de la festa”. Les pintures es tregueren de nou a llum a l’any 1949. S’accedix a la cambra sepulcral, hipogeica(d’excavació subterrània) de planta rectangular atravessant un corredor de pla inclinat i graons. El sostre, a dues aigües, mostra una decoració que representa una mena detauler d’escacs i sobre la columna central hi ha pintada una liane d’heura. Sobre el triangle frontal de la pared dels fons, hi ha dibuxades sota de la repisa que sostè la viga principal del sostre, figures virils ingràvides i recolçades; sobre el front de la pared d’accés tracats de felins. A la pared, sobre un sòcol que suggereix unes onades marines escrespades, apareix una gran decoració que representa una coronació amb delicades corones d’heura. Al costat de la porta d’accés, dos cavallers, fan al·lusió als jocs equestres en honor al difunt i possiblement a Dioscur, divinitat, a la que el culte, és prou testimoniada a Tarquinia i que era prou normal de trobar en una tomba: la seva paternitat divina (doncs és fill de Zeus) enfatitzant la noblesa i el llinatge del difund; que al·ludeix amb la seva condició d’heroi, de guerrer i d’atleta, a les virtuts del mort; el destí que se li imposa de sortir i d’entrar de l’Hades per una línia infinita, que perdurarà entre el difunt i els familiars encara en vida.

Sobre les parets dels fons i les laterals i ha pintat un grandiós banquet funebre en honor al difunt, ambientat en un petit bosc d’arbres prims i ple d’ocells que representa possiblement una celebració sota un tendall donades les formes que pren els sostre a dues aigues, decorat amb els dibuixos del tauler d’escacs. Tres parelles de comensals es representen a la pared del fons convisquen recolçats sobre les lliteres un dels quals (a la dreta, poc visible) està en posició d’escorç. En primer pla sota la taula de la vaixella es pot veure, un gat, un gall i una perdiu. El banquet, servit per servents i joves copers està amenitzat per músics i dansaires: sobre la pared lateral joves d’ambdos sexes ballen de forma enfàtica dispossats en una postura viva i ritmica de colpeig. El banquet, símbol de prestigi i signe de distinció de la classe aristocràtica, és quasi el tema exclusiu de les tombes de Tarquinia datades entorn del segle V abans de la nosta era.
L’alta qualitat de les pintures, la fluidesa del dibuix, el delicat colirisme de les tintes pastel, la versanblança en la reproducció de les textures, converteix aquesta tomba en la més prestigiosa i reconeguda. La possible einfluença de la pintura grega, de caràcter àtic, reconeixible en el pintor, ha induit a molts estudiosos a creure en la hipòtesi que la decoració va ser desenvolupada per un artista grec o etrusc format en ambient grec al llarg del primer quart del segle V abans de la nostra era.
Rinvenuta nel 1830 fu definita de G.Dennis con il nome suggestivo do "tomba della gioga e delle feste". I dipinti furono distaccati nel 1949. Si accedeva alla camera sepolcrale, ipogeica e a pianta rettangolare, attraverso un corridoio in discesa, a gradini. Il soffitto, a due spiovente, presenta questi ultimi decorati con un motivo a scacchiera, mentre sul trave centrale è dipinto un tralcio d'edera. Nel triangolo frontonale della parete di fondo, ai lati della mensola di sostegno del trave, figure virili nude sdraiate e volatili; sul frontone della parete d'ingresso tracce di felini. Sulle pareti, sopra uno zoccolo con un motivo ad onde che suggerisce la superficie increspata del mare, corre un alto fregio figurato coronato da un sottile tralcio d'edera. Ai lati della porta di ingresso due cavalieri allusivi ai giochi equestri in onore del defunto ma forse anche ai Dioscuri, divinità il cui culto è precocemente attestato a Tarquinia e che erano pareticolarmente indicati ad essere rappresentati in una tomba: la loro paternità divina (flgli di Zeus) esalta infatti la nobilità di stirpe del defunto; la loro condizione di eroi, guerrieri ed atleti allude alle virtú del morto; il destino che gli impone di entrare ed uscire dall'Ade sottolinea infine il ligame ideale tra il defunto e i familiari ancora in vita.
Sulla parete di fondo e sulle pareti laterali è dipinto il grandioso banchetto funebre in onore del defunto, ambientato in un boschetto di esili alberelli popolato di ucelli e che si svolge forse sotto un velario cui sembra alludere la decorazione a scacchi degli spioventi del soffitto. Tre coppie di comensali sono raffigurate sulla parete di fondo distese sui letti conviviali uno dei quali – a destra e poco leggibile – è visto di scorcio. In primo piano, sotto le tavole per il vasellame, un gatto, un gallo una pernice. Il banchetto, servito da insarvienti e giovani coppieri, è allietato da musiche e danze: sulle pareti laterali infatti giovani di ambo i sessi ballano e suanano, represi in atteggiamenti vivaci i ritmicamente scanditi. Il banchetto, simbolo di prestigio e segno distintivo della classe aristrocratica, è il tema decorativo quasi exclusivo della tombe tarquiniesi databili al V sec. aC.
L'alta qualità della pittura, la fluidità del disegno, il delicato colorismo delle tinte pastello, l'attenta riproduzione dei preziosi tessuti hanno reso questa tomba tra le più famose e celebrate. La forte influenza della contemporanea pittura greca, prevalentemente attica, riscontrabile nel dipinti, ha indotto molti studiosi a ipotizzare la mano di un artista greco o , se etrusco, formatisi in ambiente greco. Primo quarto del V. sec a C.
Tomba de l’Olimpiada
Llegir més...

Descoberta a l’any 1958 les pintures foren recuperades al llarg d’aquell any.
Mitjançant un corredor amb graons s’accedeix a la llarga cambra funeràrie, de forma rectangular amb sostre a dues aigües, amb una una viga central pintada de color vermell. En el frontis de la pared del fons, junt a la repisa on reposa la biga que suporta el sostre, figures de convidats recolçats en curioses i agitades actituds.; sobre la paret del fons, al costat d’una porta de doble fulla decorada amb claus, alguns personatges masculins i femenins que possiblement representen la cerimònia de celebració en honor del difunt, que alguns estudiosos intreprten en clau mitològica. (El judici de Pàris)
Sobre la pared lateral discurreig un gran fresc amb el jocs fúnebres. A la dreta la cursa, el salt de llongitud i el llançament de disc; segueix la representació amb el joc de Phersu documentat també en un altre tomba trobada a Tarquinia i consisteix en una lluita entr dos personatges: un home, el Phersu, amb el rostre cobert amb una máscara i un barrat puntxagut al cap aizza un gos ferotge contra l’adversari encaputxat i armat amb una maça plena de bonys. De la escena, que presenta molta incertesa, desafortunadament només en restes els caps dels dos protagonistes. El joc del Phersu , del que el nom, està relacionat amb el terme llatí persona que vol dir màscara, testimonia l’origen del cruent joc dels gladiadors, que tingueren molt bona acceptació en el Món romà i el local. Sobre la paret esquerra una cursa de bighe, (aúrigues) en la que la darrere de les quals està representada dramaticament destruida amb l’aúriga volcant; segueix una escena de boxa. De les pintures de la paret d’accés no en queden practicamnet cap resta. La tomba es datada en el 530-520 a.n.e. i va ser possiblement pintada per un artista grec oriental, que es dintingeix per la seva vivacitat i exuberància.
Scoperta nel 1958, le pitture furono staccate nello stesso anno.
Atraverso un corridoio a gradini si accedeva alla lunga camera funeraria, di forma rettangolare e con solffitto a doppio spiovente, con trave centrale dipinto in rosso. Sul frontoncino della parete di fondo, al lati della mensola di sostegno del trave del solffitto, figure di branchettanti sdraiati in curiosi e vivaci atteggiamenti; sulla parete di fondo, ai lati di una porta a due battenti decorata con borchie, alcuni personaggi maschili e feminili forse in atto di celebrare ceremonie in onore del defunto, ma da alcuni studiosi interpretati in chiave mitologica (giudizio di Paride?)
Sulle pareti laterali corre un grande fregio con i giochi funebri. A destra la corsa, il salto in lungo ed il lancio del disco; segue la rappresentazione del gioco del phersu documentato anche in altre tombe tarquinesi e consiste nella lotta tra due personaggi: un uomo (il phersu) dal volto coperto da una maschera e con in capo un berretto appuntito aizza un cane feroce contro l’avversario, incappuciato ed armato di una clava nodosa. Della scena, purtroppo molto lacunosa, restano solo le teste dei due protagonisti. Il gioco del phersu, il qui nome è stato messo in relazione con il termine latino persona = maschera, testimonia l’origine etrusca dei cruenti giochi di tipo gladiatorio che avranno molta fortuna nel mondo romano e campano. Sulla parete sinistra una corsa di bighe, l’ultima delle quali drammaticamente rovesciata e con l’auriga sbalzato in aria; segue una scena di pugilato. Delle pitture della parete di ingresso non resta praticamente nulla. La tomba databile al 530-520 a.n.e. è stata probabilimente dipinta da un artista greco orientale il cui stile si contraddistingue per la particolare vivacità ed esuberanza.

Itàlia · Lazio · Viterbo · Tarquinia · Urnes cineràries · Període Vilanovià

Le custodie della necropoli villanoviana di Villa Bruschi Falgari

Llegir més...
Le custodie di petra raccolte all’interno del recinto di legno sono state portate alla luce nella non lontana necropoli di Villa Bruschi Falgaria, alla periferia della moderna Tarquinia, in prossimità della via Aurelia.
La necropoli fu utilitzzata per alcune generazioni nel corso della prima età del ferro (tra il 1000 a il 750 a.n.e.) da una comunità che viveva sulla vicina collina, in località Inferaccio, in un quartiere periferico, destinato al controllo del teritorio verso la costa e delle vie di comunicazione che portavano al mare, del centro protourbano che più tardi diverrà la grande Tarquinia etrusca.
Nella necropli, di cui non si conosce ancora l’estensione originale, le tombe erano inparte in parte disposte su lunghe file più o meno regolari, in parte addensate a grappoli. La particolare disposizione di alcune sepolture indica la volontà di ricordare i legami intercorsi in vita tra alcuni individui della comunità.
Le tombe erano costituite da un profundo pozzo a pianta circolare o ovale scavato nella pomice, sul cui fondo si apriva un secondo più piccolo pozzetto cilindrico, luogo in cui trovava posto l’urna cineraria.
Il rito funerario prevalente in questo periodo è l’incinerazione: i corpi venivano bruciati su di una pira; ultimato il rogo le ossa venivano, a volte dopo essere state lavate, frantumate e raccolte in un’urna d’impasto nero con una sola ansa, riccamente decorata, e chiusa da una scodella o più raramente, nel caso degli uomini di alcune famiglie, dalla riproduzione in ceramica di un elmo
L’urna, che diveniva cosi la rappresentazione del defunto, era adornata di una collana di anelli di bronzo e poteva essere avvolta in un stoffa decorata da piccoli oggetti in bronzo e osso.
I rituali che seguivano alla morte erano regolati da enorme precise e assai complesse, in parte legate all’età e al sesso dei difunti, in parte alla loro posizione sociale.
Al termine della cerimonia funebre, dopo aver versato sopra l’urna un po’ della cenere del rogo e aver deposto piccoli vasi di corredo serviti in parte per la cerimonia stessa, il pozzetto inferiori della tomba veniva sigillato con una lastra di pietra dell forme più varie (alcune delle lastre sono raccolte nel recinto di legno) e quello superiore riempito di terra e pietre. Ogni tomba era segnalata in superficie da pietra o da altri segnacoli che ne permettevano il riconoscimento per molti ani.
Per alcuni dei personaggi più importanti della comunità, soprattutto uomini morti in età adulta, ma anche donne e più raramente giovani, a protezione dell’urna e degli oggetti del corredo funerario nel pozzo venivano collocate la custodia qui racccolte.
Di dimensioni e forma abbastanza diverse, esse erano realitzzate prevalentemente in nenfro, pietra vulcanica di facile lavorazione, e costituite da una vasca, di forma cilindrica o tronco ovoide e da un coperchio o calotta. Le vasche presentano una lavorazione più accurata all’interno; sul fondo è spesso ricavata la cavità circolare per il piede dell’usuario. Vasche e coperchi recano all’esterno una escalanadura a croce funzionale al trasporto ed alla messa in opera all’interno del pozzo.
Uno solo tra i coperchi, ora esposto nel Museo Nazionale a Palazzo Vitalleschi, è scolpito a rappresentare il tetto di una casa, a doppio spiovente, con incisioni che disegnano le travi.
In tre tombe per il seppellimento di uomini adulti è stata invece utilizzata una cassa, sempre di nenfro, di forma quadrangolare o rettangolare.Queste sepolture sono contraddistinte da pratiche rituali particolari. In due delle casse vennero posti oggetti simbolici e ceremoniali, come piattelli su tripode, “candelabri” e carretti in miniatura; nella cassa piì grande si segnala l’insolita depocizione all’interno del cinerario di ossa di maiale cremate, mescolate a quelle umane. Una delle casse piccole era invece destinata a contenere due urne gemelle, ambedue chuisa da un elmo ceramico, in cui vennero raccolte le ossa de due uomini adulti di età differente.

Custodies de pedra volcànica

Itàlia · Lazio · Viterbo · Tarquinia · Sarcòfags

Sarcòfags amb figures de Terracota


Sarcòfags amb figures de pedra volcànica

Itàlia · Lombardia · Pavia · Sant Pietro in Ciel d'Oro

Sant Pietro in Ciel d'Oro
Detalls de la façana · Basílica · Mausuleu de Sant Agustí d'Hipona
Llegenda de la Divina Comèdia de Dante Alighieri



Sant Pietro in Ciel d'Oro
Sepulcre de Sant Agustí d'Hipona · Cripta · Llosa de la tomba de Sant Agustí d'Hipona · Tomba de Boeci

Itàlia · Lombardia · Pavia · Sant Michele

L'església de Sant Michele (també de Sant Ennodi i de Sant Elaucadi), és una construcció primera del romànic lombard, edificada en els inicis del segle XII, sobre un edifici ja existent d'estil longobard, en el qual es duia a terme la cerimònia de coronació del sobirà del regne d'Itàlia. A més de l'important funció d'esglèsia palatina, es va determinar que la seva reconstrucció es dugués a terme en estil romànic i de revestir-la en pedra qüasi de forma integra el seu exterior. Un fet insòlit aleshores en relació a d'altres esglèsies de Pavia de la mateixa època, en el que el normal era la construcció de mahó. (Obra vista)
El fet d'utilizar pedra sorrenca d'Oltropo per la construcció exterior no va ser una idea gaire encertada doncs aquestra pedra no ha suportat ni el pas del temps, ni les agressions atmosfèriques, malgrat l’importat restauración a la que se la va dur a terme entre el 1.861 i el 1.876, que la manté des d’aleshores en el seu aspecto, malgrat del delicat i continuat manteniment.
Per causa de la fragilitat d’draque tipus de pedra s’en han vist afectats tant el cadiratge, com les excepcionals formes esculptòriques de la façana coberta de motius fitofòrmics i zoomòrfics, conservats intàctes en els capitells de la nau interior.